Docents excel·lents: Avui aprenem amb l’Antonio Pérez

Estem tan acostumats al fet que no es valori el treball dels docents que, quan un alumne et diu “gràcies a tu he aconseguit…”, t’emociones.

Et presentem a Antonio Pérez Moreno, conegut popularment com a @AntonioProfefyq a les seves xarxes socials i canal de YouTube, eina que fa servir per a impartir les seves classes de Física i Química amb més de 92.000 subscriptors.

El passat mes de febrer, va ser guardonat amb el premi Educa Abanca al millor docent de 2021, atorgat en part pel seu mètode d’ensenyament conegut com a aula invertida en què es dona més protagonisme als alumnes amb l’ús de xarxes socials i vídeos de YouTube de curta durada.

També ha rebut altres premis entre els quals destaca el Global Teacher Prize, l’any 2020, conegut com els “Premis Nobel de l’Educació”,  imposant-se  en el rànquing dels 50 millors docents a nivell mundial.

Quan vas decidir dedicar-te a la docència i per què?

La docència és quelcom que m’ha agradat des de petit, recordo explicar coses als meus companys de classe en l’antiga EGB i la sensació tan agradable que sentia fent-ho. Durant la universitat feia classes particulars per a treure’m alguna cosa de diners i, poc temps després, vaig començar a treballar en escoles taller i com a monitor en cursos de FP. Crec que va ser aleshores quan vaig decidir dedicar-me a l’ensenyament.

Em vaig apuntar a diverses borses de treball per a cobrir vacants de professors de secundària i em van cridar de la borsa de Cadis per a fer classes de física i química a l’IES Santo Domingo del Port de Santa María. Diversos anys després vaig guanyar les meves oposicions i aquí segueixo.

En quin nivell educatiu estàs? Infantil, primària, secundària… i quines matèries imparteixes.

Imparteixo classes de física i química a secundària i batxillerat en l’IES Sierra Luna de Los Barrios (Cadis).

Què recordes dels teus primers temps com a docent?

Dels meus primers anys com a docent de secundària recordo que estava molt verd. Tot i que portava un temps fent classes a adults, els adolescents són d’un altre planeta. Em vaig adonar que la preparació docent que tenia era insuficient (màster en secundària) i vaig haver d’aprendre dels meus companys moltíssimes coses que només s’aprenen a l’aula.

Per aquesta raó soc molt crític amb el màster en secundària que s’imparteix en l’actualitat, ja que no pot ensenyar a secundària un docent que no hagi impartit mai classes en aquest nivell. I aquesta falta de realitat no es pot arreglar enviant als estudiants del màster als centres educatius 8 o 9 setmanes perquè siguin atesos per un professorat que ha d’encaixar, dins el seu horari, l’atenció a aquests estudiants.

Qualsevol que hagi impartit classes a secundària sap que no tens temps ni per a atendre els teus propis alumnes, així que fas el que pots amb els del màster. A més, els tutors del màster no cobren res per aquest treball.

Has tingut algun moment de “voldria fondre’m” a l’escola?

És clar, tots els docents tenim aquests moments alguna vegada. Per exemple, quan et toca un o diversos cursos “problemàtics”, pots arribar a passar-ho molt malament ja que no aconsegueixes el mínim de motivació per a ensenyar-los alguna cosa. En altres ocasions tens problemes amb les famílies, bé perquè et pressionen perquè li posis al nen la nota que no s’ha guanyat a classe, o perquè es creuen tot el que els explica el nen per molt surrealista que sigui, etc.

Quina tècnica infal·lible apliques a l’aula per tal de mantenir l’ordre i captar l’atenció dels teus alumnes?

No existeix una tècnica que et permeti fer-ho o, si més no, jo encara no l’he trobat. Cada grup d’alumnes és un món i el que funciona amb uns no funciona amb uns altres. No obstant això, si aconsegueixes sorprendre’ls, emocionar-los, ja tens part de la feina feta.

Potser, la resposta a aquesta pregunta seria: la sorpresa, si aconsegueixes sorprendre al teu alumnat, l’ordre i l’atenció arriben automàticament. Però aconseguir això amb tota una classe d’adolescents no és fàcil.

Tema tauletes i mòbils… Quines diferències trobes entre els nens d’abans i els d’avui?

Crec que la principal diferència està en la sobre estimulació que reben els estudiants d’avui. Els nostres nens són addictes als estímuls, necessiten estar contínuament sotmesos a estímuls, en cas contrari s’avorreixen i no saben gestionar l’avorriment. Per a mi l’avorriment ha estat sempre una font de creativitat, aquests moments en els quals penses en coses que necessiten el seu temps, o en els quals penses en conceptes que no són fàcils d’entendre.

Els missatges que els arriben a través dels mòbils són ràpids i simples, no necessiten pensar molt, però la vida no és així i els estudis tampoc. No obstant això, l’alumnat vol dedicar a un concepte físic, matemàtic, el mateix temps que dedica al que veu en el mòbil, i així ens va.

Què és el més bonic que t’ha dit un alumne? I el més divertit?

El més bonic que m’ha dit un alumne és “gràcies”. Estem tan acostumats al fet que no es valori el treball dels docents que, quan un alumne et diu “gràcies a tu he aconseguit…”, t’emociones.

Respecte a les coses divertides, podria escriure un llibre. Me’n recordo d’un alumne de 2n d’ESO de fa uns anys, de quan començàvem amb la telefonia mòbil, que em va plantejar el següent: estava jo explicant la velocitat de la llum, de com seria una conversa entre una persona de la Terra, amb una altra que estigués a Mart. Explicava com la llum triga prop de 15 minuts a arribar de la Terra a Mart, crec. Quan el de la Terra diu “hola”, 15 minuts després li arriba al que està a Mart, que també respon “hola” i, 30 minuts després del primer “hola”, li arriba la resposta al de la Terra. Bé, estava jo amb això i aquest alumne, que no preguntava mai, aixeca la mà i diu “Antonio, quina companyia té cobertura a Mart?!”

Què et passa pel cap quan et diuen que teniu moltes vacances?

Que estem molt poc informats i que l’enveja és molt dolenta. Si comparem les hores lectives de l’alumnat de tota Europa arribem a la conclusió que l’alumne espanyol és dels que més hores passa als col·legis.

Parla’ns de com veus el panorama del sector educatiu. Quins són els principals reptes als quals heu de fer front els docents?

Els desafiaments són molts i molt variats. D’una banda hi ha les retallades. Al meu centre teníem un laboratori de física, un altre de química i un departament de física i química, bé, ara ja no tenim res d’això. Aleshores, com es pretén que ensenyem ciències sense laboratori i sense ni tan sols un lloc on guardar el poc equipament que ens queda?

Un altre repte són els nostres polítics. Com és possible que siguin incapaços de posar-se d’acord amb una cosa tan important? No és lògic que es canviï la llei d’educació cada vegada que canvia el govern.

La poca valoració de la professió docent també és un repte. Com podem ser referents del nostre alumnat si la nostra imatge està sent sistemàticament desprestigiada?

Amb relació a això últim… demana un desig! Qui sap…

Què tal si aconseguim uns docents valorats i respectats com a Finlàndia. Hauríem de treballar tots per a aconseguir-ho, fent els canvis necessaris. A la revista Educació XXI, Asensio Muñoz i col·laboradors, van publicar un article el 29 de juny d’enguany, on s’analitzen les notes amb les quals entren a la universitat els alumnes del grau en magisteri. Doncs bé, en la fase d’accés, la nota mitjana de l’alumnat a Espanya és de 5.8 punts sobre 10. Comencem els docents donant exemple i millorem aquesta mitjana.

Per acabar, quina pregunta t’hauria agradat que t’haguéssim fet i no hem formulat?

Ja posats, i com si fos el gran Paco Umbral, m’agradaria parlar del meu futur llibre. Tot just estic començant però espero publicar-lo durant el proper any. El seu títol serà, més o menys, “Com millorem entre tots el nostre sistema educatiu”. Dic més o menys ja que segur que el meu editor em suggereix un títol més curt.

Gràcies per compartir les teves experiències i reflexions amb nosaltres. Antonio, avui amb tu, hem après molt!